Memories d'un pintor...

Solo una cosa más: perdonad las faltas!!!!

Obscureix lenta i, a la vegada, ràpidament. El temps ha cessat per a mí. Ja no corren les manilles del vell rellotge del saló, acomodat pels anys i portador d’un blanc i dens vel cada volta més gros. Ja ningú li fa cas. Ja tothom l’ignora, com a mí. Ningú seu al seu voltant a prendre el té a tasses de porcellana xinesa i mai sentirà el fort crit o murmurar a cau d’orella d’uns juganers xiquets al seu particular món d’il•lusió i fantasia. A soles li queda esperar, esperar que li arrive l’hora, i jo, al mateix temps, esperaré la meva. Mentre mire a aquest vell gegant puntual, desgastat i consumit pel corc, no veig el que passa. Tot segueix igual... el món continúa rodant i jo, en canvi, estic ací segut, a soles, parat a un cantó i sumís a un terrible aborriment que m’aclapara, que no em deixa viure. Ni ell ni la meva solitud, amb la que he fet una treva. I romanc rònec. Però no em muir, no em vaig.

La lluna apareix entre les curves reixes negres de l’enorme finestral. Pareix com si la dolça cara que ens mostra fos més misteriosa aquesta nit. Ací, baix, al saló, fa un fred hivernal encara que àdhuc és novembre, un gèlid i ombriu mes de novembre. Els arbres es mouen fora d’aquesta presó, d’aquesta que és la meva presó per elecció pròpia, degut a unes petites ràfegues de vent gelat (del nord) que bufen de tant en tant, fent que, aquests, donen lleugers i quasi silenciosos colpets a la meua finestra. El foc canta sa particular i càlida cançó, a la meva dreta, on es troba postrada l’enorme, atzabeja i ensutjada xemeneia de la casa. Ara, de sobte, sent un carruatge que passa en aquest precís instant per la Gran Via situada enfron de ma casa, a un dels millors barris de la ciutat. Supose per aixó que la funció de teatre haurà finalitzat ja, doncs és massa tard per anar a passetjar. Es sent el trot i renill dels cavalls que, defallits de fam, fred i cansament, demanen al seu amo, el seu torn de mereiscut descans. Xauxinen les rodes del cotxe al girar per damunt dels infeliços adoquins, desperts del seu nocturn somni. I el soroll, cada volta més llunyà, acaba per desaparèixer al creuar el pont. Pareix com si la poderosa boira de la nit l’hagués engolit. I tot torna a la calma de nou. I torne a sentir la meva soledat, recitant i cantant a la malencolia, acompanyada per l’ardent i ignia cançó de l’armoniós foc de la xemeneia, que és l’únic que em dóna calor en aquestes fredes nits d’hivern. I fora d’aquestes parets que em tenen presoner , els vagabunds gossos, també a soles, lladren a la nit com ànimes en pena. I jo els sent i plore amb i per ells.

El

Fotos de Textes creatius en català

Foto

M’acaricie suaument els llavis amb els caps dels dits, com si acabés de besar-la en aquest mateix instant. Han aparegut en les meves galtes unes petites taques vermelles, m’ha ruboritzat. Ara... que ja han passat molts anys, més de cincuanta. Pràcticament ja ha passat mig segle. Una eternitat pel meu cor, pel meu pobre i petit cor d’enamorat.
Pense en ella. Volguera que tot tornara a ser com abans, amb ella, amb el meu amor al meu costat. Però no pot ésser així, ja ho sé. La meningitis em la furtà per no tornar-la mai més. Mai més...
Ja no vull estar ací. No vull seguir a aquest míser, humit i polsegós cadamunt... Sent que el record em dol. No puc seguir ací, assegut, recordant i recordant-la, per què les llàgrimes em fan pensar que ella, que el meu amor està al meu costat, ací, prop de mi. Però a l’obrir els ulls m’adone de que no està, de que se’n va anar i de que no tornarà, de que em deixà a soles amb la meva solitud, amb la que no convisc bé, amb la que no es pot viure.

Un diminut raig de lluna, allí, al fons de l’amplia golfa, em mostra una vella i demacrada pintura a l’oli que representa l’imatge d’una bella dona a la que continúe amant a pesar del temps, que no cessa. M’aprope cautelosament a eixe oli, obscur com la meva mateixa vida. Veig l’eterna figura, la silueta de la dona, les tènues curves, els dolços trets, el blau vestit de seda dibuixat per les meves mans, el vell piano de cola pintat a ses espatlles al que descansen unes petites i blanques mans, un fons obscur il•luminat per un xicotet llum, quasi consumit, situat damunt el negre piano. Mire els lluents i grans ulls d’eixa dona, verds com olives, amables i sincers. Refleixen, com si fossen espills, el gentil caràcter de l’ama del meu cor, de la petita lladre que me’l furtà per no tornar-me’l mai més...
Altra volta tornen a mi els records del passat. Records feliços que me fan mal sense voler. Les seves mans: petites, fines, primes, delicades, acaronant el meu negre i ensortitjat pèl. Recorde la seva tenacitat per desfer els meus desobedients rínxols, que tornaven al seu lloc, tremolencs com jo. La seva sonrisa: lleugera com un esborrany, sincera com ninguna altra, preciosa com la d’una sireneta mostrant ses perles al sol i a la lluna, i a les estreles del firmament, alegre simplement, alegre... I ara ja no està.

Poc a poc m’adone de que la vida em deixa. Em sent cada volta més prop de l’altra vida. Vull tornar amb ella, anar on em deixà, amb la que em va deixar, com la vida, quan més la volia. Ara estarem junts per tota l’eternitat. Ara aniré amb ella per fi. I, a poc a poc, tanque els ulls...